Les Cròniques de Córhan I

Em diuen Córhan, tinc vint anys acabats de complir i visc a Àstorot, la capital dels Regnes del Sud. No sé on vaig nàixer. El meu germà Ílan i jo vàrem ser criats per una vestal dels mitrasians, una de les tres religions més importants en aquestes contrades de Quèrem. Comence la meua crònica dos mesos més tard del meu vintè aniversari, no com a recopilatori de la meua vida anterior sinó com a testimoni del que està a punt de passar. No sóc vident, però juntament amb el meu natalici, el vint-i-unè dia d'Arià, l'Aliança de Arrafam declarà la guerra i prengué la ciutat reial de Marfull. Des d'aquell moment, la meua vida i la del meu germà no ha sigut la mateixa.

El dia de l'alçament senyorial, l'ocupació de Marfull anà acompanyada de rebel·lions a moltes de les grans ciutats de la Corona d'Occàtar, amb més incidència als Regnes del Sud que als Estats Lliures del Nord. Viles com Bàlanath, Vaixellent, Ardill, Orllam i Irsum varen repel·lir amb facilitat l'alçament però d'altres com Callroig, Àssarog, Gencar o el Clopàs segueixen sota control dels nobles de l'Aliança. Cert és que mai m'han agradat les guerres i aquesta crònica no pretén ser un relat de batalletes ni d'història de la Corona. Tanmateix, tant el meu germà com jo ens hem vist involucrats en aquest conflicte.

El meu germà, degut al seu físic treballat i a les hores d'entrenaments amb els cavallers de l'orde dels mitrasians de la llum, és actualment cap d'una de les denes de defensa de la ciutat. Jo, en canvi, dedicava, fins fa no res, el temps als estudis i a les meues aficions: el tir en arc i ballesta, la natació i l'escalada. Des que començà la guerra, però, faig de missatger d'un poble a un altre entre els diferents grups pro reials. No he tingut temps per tornar als meus estudis.

Demà comence un viatge que no sé si tindrà retorn. Abandone per primera vegada el Ducat reial d'Àstorot Marxe més al sud, al regne de Bàlanath. Tres dies de camí sense parar més que a dormir les hores justes. Fugint dels camins més transitats, intentant anar per territoris reials o pels senyorius proclius a la casa d'Asolot. Camí al poble de Talaplà, una baronia menuda a menys d'una llegua d'Èrdevrom, ciutat reial que acull la reina i la seua filla menuda, al palau d'Esra, un dels més espectaculars de la Corona segons tinc sentit; una barreja de fortalesa militar i gran palau residencial, envoltat d'una plana d'horta i un gran llac, a llegua i mitja de la vora de la mar i del port de Saigantha.

Si les dades del meu germà no fallen, el rei es troba reunit amb dos dels seus consellers al Palau de Talaplà, elaborant un projecte de pacificació. N'Asfeld és un rei pacífic, va dur la pau als regnes després de la gran revolta que va portar son pare al poder. La Junta havia encomanat a l'Ílan lliurar una nota per ordre del Trentenari de la ciutat i jo havia esdevingut l'encarregat de fer la tramesa. Més àgil, més discret i amb menys implicacions polítiques, segons Ílan, era la persona més apropiada per a aquella escomesa, a més de ser la persona de major confiança per al meu germà major.

La nostra relació mai ha sigut molt propera, no hem sigut mai d'eixos germans que s'ho conten tot. Hem tingut unes vides paral·leles, hem compartit la llar, però hem tingut interessos molt diversos. Jo tinc un amor innat per saber, per això vaig passar les proves d'accés a l'Estudi General, també sóc molt dispers, tot m'interessa, tot m'encisa, tinc eixa ànsia per entendre com funciona el món. Hauria pogut ser un bon sacerdot mitrasià si en algun moment haguera cregut en els éssers superiors, en déu o en una voluntat que ho regeix tot. Per sort o per desgràcia no sóc capaç de creure res d'això. Envoltat com he estat de gent d'església, de gent tan religiosa que quasibé era santa, puc afirmar que qui més creu sol ser hipòcrita, que diu unes coses i en fa unes altres, que vol que els altres visquen com ell creu que han de viure però sense ajustar-se ell mateix als seus preceptes. Així doncs, vaig fugir de la secta mitrasiana, tampoc m'agradaven les altres sectes, ni els verbians, ni els xarmecs. Ni tan sols els edonians, que fugen de la intromissió moralitzadora i només propugnen la vida digna. Sóc un pardal lliure, sense més repressions que les que no puc evitar per haver-les interioritzat en la meua infantesa.

Quan el sol es ponga rere el pont d'Atzona, el meu cavall, la meua ballesta recarregable, un carcaix amb les millors fletxes, un coltell i un sarró ple de menjar m'acompanyaran a través dels Ports, dels diversos camins entre muntanyes, per les rambles i vorarius fins a arribar a la meua destinació.

He viatjat molt poc en la meua vida. No recorde res de quan tenia menys de tres anys, quan vàrem arribar a casa de la tia Mireia, la nostra mare. El meu germà no en parla mai d'aquells moments, ell tenia 5 anys i segurament recordarà més coses de les que recorde jo, però encara no li he tret ni una coma. Tinc imatges que no sé connectar, veig un rostre de dona jove, veig un vitrall multicolor, però poc més. Sé el meu cognom, el meu germà me'l recorda sempre “no oblides que ets un Tranoveig”, però he buscat i buscat a la biblioteca de l'Estudi General i m'ha sigut impossible trobar una genealogia on aqueix cognom aparega.

Aquest matí ha sigut la darrera vegada que he visitat l'estudi. Tot el món a la universitat sap que me'n vaig cap al sud, però he hagut d'inventar una excusa creïble. El ben cert és que no m'ha costat gaire de fer. Sempre he volgut visitar altres estudis generals i el de Bàlanath té una gran importància en la investigació de maquinàries de construcció i de camp, un dels àmbits que m'interessen (i un dels pocs en què coincidesc amb mon germà). Vaig parlar amb un dels professors i em va encarregar que li portara una còpia d'un llibre que s'acabava d'imprimir sobre l'evolució de les paraules occatarenques i em demanà que a canvi duguera de Bàlanath el darrer treball de l'enginyer Bernat Orts. Per fi tenia una excusa real, ja no una excusa sinó una faena simultània.

Estava emocionat per la possibilitat de conèixer Bàlanath, la ciutat més gran de la Corona. Havia sentit parlar de l'atri de la Seu, de la Borsa de Mercaders, del seu ample passeig a la Mar on es trobava la nova universitat. De l'horta rica com cap altra. Dels vaixells del Grau. Però per a això encara quedaven uns quants dies. Tres dies per arribar a Talaplà, segurament quatre si no vull morir en l'intent. Un dia o dos de repòs en Palau i després el camí de mig dia a Bàlanath. Una setmana al Cap i Casal del sud i després la tornada a Àstorot.

M'espera un camí solitari, però sempre he sigut solitari. Els meus amics sempre han sigut més aïna coneguts, excepte un o dos. La meua vida han sigut els llibres i la muntanya. Els passejos per la ciutat. Les nits guaitant la llunyania des de la Torre de Niudorona, on vivim el meu germà, ma mare i jo. Pobra, ahir li vaig dir que marxava, va fer un gest d'incredulitat i després un rostre sever, en el qual es marcava un gran patiment. La gent major sempre es preocupa més que els joves, potser saben quan les coses poden entortir-se, potser pensen que som massa descuidats. La qüestió és que tot i això em va donar la seua benedicció i em va regalar un justacòs nou de seda blanca i un tabard antic però que es conservava nou: amb la meitat dreta de color encarnat amb un cap de moltó argentat i la meitat esquerra de color porpra amb un sol daurat. Li vaig preguntar pel tabard, volia saber a quina família pertanyia, si era del seu pare. No em va voler respondre, cosa que em deixà amb més ganes encara de saber. Només em digué que m'obriria portes si necessitava cap ajuda i que el duguera sempre posat.

Era prop d'acabar la primavera i durant el dia la calor i el tabard em farien suar massa, tanmateix les vesprades i les nits quan refredara podia ser de gran utilitat. Vaig agafar més roba, sobretot per a les nits en la muntanya. Ho tenia tot preparat des de la nit anterior.

Fa uns minuts que he tornat d'un últim passeig per la ciutat que m'ha vist créixer. He baixat des de la muntanya, recorrent tots els carrers d'Àstorot, el Gran Temple, el carrer de la Pilota, el carrer nou del cementeri, els jardins del Reial, el pont dels Grius, l'illa de Niudorona, els seus quatre carrers da cases a una mà i d'una planta entre les que destaca la casa que l'orde mitrasiana ens deixa per a viure. Es troba a la zona de llevant, té les parets d'un color almànguena que destaca sobre la resta de fronteres blanques i un miramar redó de tres plantes i acabat en una teulada blava, blanca i verda. Sempre em quede mirant la torre des de la llunyania, fins i tot abans de travessar el braç esquerre de l'Aure, tan singular, tan preciosa... ma casa. Què faré sense veure-la tant de temps? Què faré sense eixe punt de guia de les meues correries?

Aquesta poqueta nit, quan prenga el camí cap al sud, m'acomiadaré de la torre i amb ella de tots els coneguts. Baixaré les costeres dels pujols de Riuderes i travessaré el campament de la plana d'Àurea, on centenars o fins i tot milers de tendes s'estenen, a hores d'ara, en forma d'hexàgon entre Àstorot, Atzona i Aiguaverda. Em clavaré per l'avinguda central que ve de Niudorona i Àstorot, em reuniré amb el meu germà i amb el capità del regiment d'arquers i aniré fins als estables del sud i eixiré del campament en direcció als Lladocs i a la Vall de Guardins, de camí a la frontera amb el Regne de Bàlanath.

No puc deixar d'observar cada racó de la cambra, els sis finestrals altíssims de fusta massissa, les prestatgeries plenes de llibres a gom, la cúpula del sostre amb representacions d'àngels músics, la meua taula de roure treballada amb senzillesa, l'escala de caragol, les làmpades de peu amb forma de monstres marins, el meu gat Ilmiu, sempre tombat en un cantó de la taula. Ja puja l'olor del sopar, sèpia amb ceba, pel que se sent. Quina fam, avui soparem la Mireia i jo. L'Ílan no podrà vindre. Últimament ja no passa per casa, tots els dies al campament, deixaré la mare sola quan me'n vaja. Quan torne de sopar escriuré les últimes ratlles abans d'eixir.

***

És hora d'anar-se'n. El sol s'està ponent per la serra, el cel s'està tornant rogenc i violaci, els núvols prims van en ziga-zaga i comencen els cants de l'òliba. El sopar ha sigut boníssim, una mica trist. Se'm barregen els sentiments d'alegria i excitació amb els de tristesa i un principi de nostàlgia. Quan baixe l'escala no sé si tornaré a pujar-la en dies, mesos o anys. Són temps de guerra i la imprevisibilitat és la tònica dominant. Quan faça la primera parada tornaré a escriure en aquest quadern. Bona nit i bon viatge.